El model de factor humà segons el tipus de societat
Tots els humans per definició sóm diferents i per tan ningú és normal, però és precisament la diversitat és el nostre valor afegit, el qual hem de fer eficaç en la societat, mitjançant la comunicació real, la transparent, no distorsionada que encarna el model humà sostenible. Pels carrers del món occidental encara predomina una idea del bé i el mal fonamentalista, ja que no és té en compte el factor humà, que té com a comú denominador el respecte mutu i la transversalitat. Allò que està bé, serà tot allò que tendeixi cap a la sostenibilitat social, és a dir, a pensar i fer passos cap a la materialització de la idea basada en què el més important són els humans i el que nosaltres construim.
Tanmateix, el cert, és que no controlem el destí, això implica, que la manera amb la qual actuem en els paràmetres establerts inherentment, suposarà que ens enfonsem, ens mantinguem o bé ens enfortim i per tan, desenvolupem l’heroïcitat humana .A grans trets, hi ha dos estils de vida, el sostenible i l’insostenible i a cadascun d’aquest inherentment té associades unes determinades conseqüències.
El model sostenible : Aquest suposa l’estabilitat de la humanitat perquè s’allunya de les etiquetes i pensa en el demà, s’allunyà de les mentides i demagògies pròpies del conformisme social que només fan guanyar un temps i agreugen els problemes . El model sostenible és aquell transparent, sincer i per tan aquell que encarna la llibertat perquè exteriotza els sentiment i diu el que pensa i per tan, es coneix a ell mateix. Això suposa salvar l’entorn proper directament i indirectament el món sencer, i desenvolupar l’heroisitat humana, molts cop sense ser-ne conscient, a traves del aprofitament dels recursos al nostre abasts i la creativitat imprescindible amb el respecte com comú denominador . Aquest és el model que encaixa amb el sentit de la vida i el positiu perquè es l’únic que dona respostes reals als problemes . En aquest grup estan els optimistes-realistes i els transparents. Tots aquest aspectes duen a la felicitat, perquè la vida és un repte que ens aporta cosses positives, suposa la inteligència social i generacional i per tan desenvolupem la heroisitat humana i això implica obtenir estabilitat social i generacional, mitjançant la transversalitat i donant més pes a l'estructura horitzontal. Aquest tipus de persones crean la societat sostenible (o 2.0)
El model insostenible o deshumanitzat : Aquest està format per les persones que segueixen la corrent a altres persones, no existeix la comunicació i formen part d’etiquetes enfrontades , però indistingibles, ja que el seu contingut es buit, estan deshumanitzats. Són les persones envaïdes per les mentides i que al veure que no poden lluitar contra les mentides formen part de la mateixa mentides (conformistes). Alhora també caldria incloure els que generen mentides intencionadament (els destructors) i els que que es treuen la vida , o bé aquells que s'enfonsen i no aprenen dels errors (derrotistes o victimistes ).
En el fons, els que mostren més violència cap als sostenibles, els destructors, ho fan per una profunda enveja, tot hi que no ho reconeixen, però aquesta violència s’apagaria si els conformistes i els derrotistes/victimistes, és deixin de complexes, perquè veurien que són febles, l’únic que els fa forts són els canons de la societat basats en el silenci. Aquest és el model de la realitat distorsionada, el de la demagògia, perquè suposa cercar la solució del que els insostenibles consideran que són problemes, encara que no ho són, en els efectes que genera una acció, una manera de ser, de pensar, de viure..... i no pas en la realitat, no entenen que l'unic limit és viure i deixar viure. Aquest aspectes duen els insostenibles a la infelicitat perquè suposa la depravació i la fractura, social i generacional, mitjançant el fonamentalisme i l'estancament estructural. Aquest tipus de persones mantenen la societat deshumanitzada (o 1.0)
Càpsula multimèdia: Ken Zazpi : "Poema Dels Oprimits"
En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugar;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà...
Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l´alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant...
L´història ja se sap,
no tothom l´explica igual;
es dificil d´empassar,
la veritat del del costat...
Ara,
a prop dels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l´amargor,
que volen amagar...
I canto als llits buits,
a la mare,el seu patir;
a tot el tems que fuig,
i que ens van desposeïr...
Als barrots,
i els seus crits,
al pare atemorit
a tothom que heu patit...
Escoltem desde petits,
tot allò que hem d´estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat...
ara,prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
podent destruir ja,
tota l´amargor...
A la soledat,
als intims i als amics,
a cada instant del viure,
que ben lent va fugir...
Als qui van ser ahir,
als qui son ara avui aquí,
als que encara han de venir...
Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de dema...
I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran...
diga´m per favor,
ara amiga ja,
et vull escoltar,
estimada,amor...
En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres,la vida han donat..
Als que de cami,
mai no han arribat,
als que lluiten,
al vent de...llibertat.
