Quan l'incertesa ens immobilitza cal crear nous horitzons

Un amic meu havia tingut un somni estrany, unes bessones fetes de fang es desfeien davant la pluja i es barrejaven amb la sorra. Quan em vaig aixecar m'ho va dir i després de dutxar-me vaig engegar la televisió i vaig veure aquell estrany somni dins d'aquella capsa comunicativa unidireccional i vaig pensar que era una pel·lícula. Tanmateix, certament allò estava passant, fent encara més present la foscor contextual d'aquell dia.

Aleshores vaig començar a dubtar sobre si realment vivíem en una ficció i només trobava respostes en el silencis de la mitjanit, allà on les presses s'esvaeixen, el punt àlgic del regeneracionisme humà. El temps ha anat passant ara em moc amb tren i a una banda del tren veig a la carretera, una construcció humana que juntament amb el seu entorn es podria desfer, sinó fem cas del que tenim a l'altre banda que és el regeneracionisme de la naturalesa, que el trobem en el mar i que regula el nostre estimable clima mediterrani. El destí d'aquest viatge és el meu futur, però hi han forces obstacles, que poc a poc, a vegades fent passos enrere i a vegades amb passos endavant, es van superant. Tanmateix, si ho he anat fent ha estat gràcies al oxigen que em dóna l'optimisme que és la fertilitat de la vida i és el que em va empènyer en aquest viatge que m'està fent adonar que la veritable sort no es troba sinó es cerca.

Després, caminant a trenc d'alba, veig com els ocells deixen la seva petjada a la sorra i jo també ho vull fer obtenint equilibradament vitalitat, salut i força al canut. Llavors tot el què estic aprenent versa sobre mi mateix i la gent que m'envolta i m'estima de debò, perquè està present en tots els petits detalls, fins hi tot en els silencis, somriures o mirades i aquests il·luminaven el paisatge, poc a poc.

Alhora també aquesta font d'energia renovable, hi és present en les esferificacions del meu ciberdietari 2.0, pensant globalment ja que aquest abocador d'esferificacions sostenibles m'està ensenyant que les petites realitats tenen una causa comuna. Finalment m'estic adonant que el conformisme social és l'element antiregenaracionista que ajuda a què la ficció sigui realitat, ja que la ficció es projectada en la realitat per aquells que sobreposen la seva estabilitat personal o sentimental a la sostenibilitat social, és a dir, a l'estabilitat del factor humà que suposa tendir cap a la transparència, la creativitat i la transversalitat per a trobar l'equilibri natural i és que per això cal tenir coratge.